A la UEC de Tortosa, s’havia programat una sortida de barranquisme per als dies 28 i 29 d’aquest mes de juliol a la Vall de Bujaruelo.
Sarai, Gina, Maria, Jota, Albert Albesa i jo, Jordi, vam aprofitar la sortida per anar a fer la travessa integral T1 – Santa Elena que es troba a la mateixa vall.
Per fer un poc de resum, la T1 o Grallera del Turbon, es troba al Sistema Arañonera, amb 9 entrades, essent les més importants les C 7, S 50, S 1, S 3, A 31 i T1.
Aquest sistema és el de més desnivell entre boques d’Espanya i el 2n del món amb un desnivell de -1.338 m. El desnivell de la T1 – Santa Elena és de -558 m i amb un recorregut aproximat de 2.700 m.
Tot i que, comparat amb les altres travesses, aquesta és la més petita i està amb les instal•lacions fixes, no deixa de ser una travessia subterrània alpina de gran dificultat i duresa, tant tècnica com física, amb temperatures a l’interior que oscil•len entre els 4 i 6 graus.
Ja per començar i des d’on estacionem els vehicles agafem la sendera que ens portarà a la boca de la T1, aquesta sendera té menys de 3 km de recorregut i un desnivell aproximat de + 750 m, cosa que fa que ja sigui exigent la seva pujada.
Un cop vam arribar (per fi) a la boca de la T1 o Grallera del Turbon, vam aprofitar per fer un mos i recuperar-nos.
Si et poses prop de les boques de la T1 pots notar el núvol gelat que surt del seu interior, ja que en els primers pous hi ha neu perpètua.
Encara que aquesta travessa està tota instal•lada, als primers pous hi ha el perill que les cordes fixes es quedin enganxades al gel, per aquest motiu vam decidir que els primers pous els instal•laríem nosaltres.
Sarai i Albert van ser els encarregats d’obrir les vies, després anàvem Maria i jo i per últim i recuperant el material Jota i Gina.
Tot el que havia llegit abans de fer la travessa es va quedar curt, sols entrar al primer pou ja notes una forta gelor que surt del primer pou i encara feia falta passar pels dos túnels del vent.
La sensació tèrmica amb el contrast de la calor que feia fora és molt forta i fa que t’espavilis ràpid per sortir d’aquells punts.
Després de passar aquests primers pous, segueix un altre pou de -35 metres i aquest dona cap a una Gran Rampa.
La instal•lació fixa que hi havia a la rampa estava atrapada al seu final pel gel i això ens va obligar a muntar les nostres cordes. Al pou de -30 m que segueix a la rampa, també vam fer la instal•lació, ja que Sarai, amb molt bon criteri no es va fiar les cordes que ja estaven instal•lades.
Al final d’aquest pou, es troba la bifurcació del punt d’enllaç de la T1 amb les altres boques superiors del Sistema Arañonera.
Allí mentre esperaven a la resta de l’equip que desinstal•les les nostres cordes, vam aprofitar per fer un punt calent i menjar un poc, ja que el fred es notava i molt.
Tan bon punt ens vam reunir tots, vam seguir per la rampa descendent esquerra, que dona cap a un pou de 9 metres i seguidament a la Sala del Vivac.
En aquesta sala hi ha com una platja de sorra amb una gran tenda muntada pels companys de l’Espeleo Club de Gràcia, ja que encara s’estan fent exploracions en aquest gran sistema.
D’allí van baixar per un pou de 29 metres que dona a un meandre amb passamans remuntables i varis pous que ens deixen finalment al gran pou de 90 metres que dona cap a la Cova de Santa Elena.
El pou té un primer tram de 40 metres amb 2 cordes per accedir a la repisa on apareix el segon pou de 50 metres i dos cordes més que serveixen de guia per poder-hi arribar, d’aquesta manera s’evita anar pels passamans que hi ha instal•lats.
Un cop ja estàvem tots a la base del pou , vam aprofitar per menjar sopa, les delícies que havia portat Albert, i tornar a recuperar temperatura corporal amb els punts calents.
Si pensava que ja estava tot fet i que sols quedava caminar fins la sortida de Santa Elena, estava molt equivocat.
Ens van posar els neoprens i el mono al damunt per protegir-lo de les roques. Això i amb el arnes i material feia que moure’t fos tota una odissea.
A partir d’allí van començar a caminar, trobant-nos passos entre blocs, uns més estrets que els altres, amunt i avall per tot el meandre.
Vam trobar algunes cordes fixes que ajudaven a superar els ressalts.
També vam trobar zones amb caos de blocs, i passamans per les parets a les zones més fondes del riu per poder superar-lo sense mullar-te més del necessari. Fins i tot, vam trobar 2 zones amb cables d’acer per poder passar pel seu damunt sense tocar l’aigua.
Finalment, vam trobar 2 cordes fixes per remuntar els 20 metres que ens portàvem a una galeria fòssil d’uns 250 metres que ja ens deixaven a la boca de la cova.
Un cop remuntats els 20 metres, amb petates enganxats per les cordes inclòs, ens quedava la galeria que teníem que gatejar amb els petates arrastrant, i com a traca final que passar pel pas del Quatre, que té aquest nom per la seva forma de 4, amb un pas bastant estret i un fortíssim vent que no ajudava gents a sortir.
Ja un cop fora, eren les 3:15 hores de la matinada i encara quedava baixar fins a la pista i anar cap als vehicles.
El camí de tornada estava molt ben indicat amb reflectors. No érem els únics que havíem sortit de nit per allí.
Fins aquí és la part més o menys tècnica de la travessa, ja que hi ha cròniques que tenen una informació molt més complerta que la meva.
El que voldria destacar d’aquesta travessa és que tot i la seva duresa tant física com pel fred constant que hi fa, les hores que passes allí dins, anar mullats, amb els neoprens que no et deixen moure, arrastrant els petates , que t’esgoten fins a portar-te al teu límit, un esgotament que fa que, als trams finals, més que disfrutar del que estàs fent i de la immensitat de la cova, fa que l’únic que més desitges, és no fer-te mal i sortir d’allí.
Quan un cop ja estàs recuperat i fas memòria de la travessia i tot el viscut allí baix, sols puc donar les gràcies per haver-me deixat anar amb ells, compartir aquesta experiència i que són una gent amb la qual es podria anar a la fi del món.
Gràcies.
Jordi Reverté