La UEC torna a la Sima GESM -1021m.

El dijous passat vam començar el camí cap a una nova aventura, aquest cop amb un objectiu més ambiciós. Els aventurers vàrem ser Sergio Ruiz del Club Montanyenc Serra d’Irta, Tomàs Brull, Albert Albesa, Jordi Ortiz, Vicente Barraquet i Sarai Ramirez de la UEC Tortosa.

Vam sortir dijous la tarda en direcció Tolox- Màlaga, uns 1.000 km, arribàvem al voltant de les 3 de la matinada a la Venta del Navasillo, lloc on havíem quedat divendres matí amb Manu Guerrero, José Pardo i Dani Garcia del EspeleoClub Pasos Largos.

Venta de Navasillo

Després de descansar unes poques hores, ens vam aixecar i vam anar a esmorçar fort al Navasillo. En aquells moments tots sentíem els nervis a l’estómac, no s’està tots els dies a 1.000 metres baix terra. Després d’un bon plat combinat, vam començar a organitzar els petates baix la supervisió de José i Manu, que ens van fer deixar la meitat de material, ells deien que tots pecàvem de portar material innecessari ja que la cavitat està completament instal·lada i té un vivac a 700 metres de profunditat que compta amb tot el necessari.

Petates a la furgo i Sierra de las Nieves cap amunt (uns 45 minuts de cotxe).
Quan vam arribar ens vam equipar.

Això ja estava allí, vam fer l’aproximació de 50 minuts en 20 minuts, crec que dels nervis que portàvem per veure ja aquella cavitat tan profunda.

Sobre les 13:30 h. entràvem.El primer pas era superar la famosa gatera Puta, una gatera que amb els consells que ens havien donat no va suposar cap problema, tot i que algun petate es va quedar mig enganxat.  Seguidament ens vam trobar amb la segona i última gatera de la cavitat, la gatera Zorra, fàcilment superable.

Després ja estàvem al pou de 115 metres, fraccionat en tirades que no superàvem els 25 metres. La progressió d’aquest pou era bastant horitzontal, amb molts de pènduls, que ben plantejats no suposaven un problema.

Passat aquest pou, la cavitat progressava entre petits pous i meandres. Al estar tot instal·lat era molt ràpid progressar. Alguns pous tenien aigua a la recepció del ràpel, però fent peripècies es podia evitar mullar-se, tot i que en algun moment senties el Xofff d’algun company.

Paco de La Torre

En poc temps ens plantàvem al vivac de 500 metres. Vam fer una petita parada i cap avall altre cop. Allí José i Dani es van quedar per equipar una altra via per evitar l’aigua en crescuda al pou Virgen de las Nieves de 61 metres. Nosaltres vam continuar endavant fins arribar al pou Paco la Torre de 145 metres de grans dimensions, també molt fraccionat i amb pènduls.

La Gran Via

Abans d’arribar al final del pou havia que desviar-se i continuar pels passamans, ja que aquesta via és la que ens conduiria fins al vivac de 700 metres a través de la Gran Via. Aquest tram era molt còmode i ràpid… però quina calor feia! Allí havia temps per fer bromes com ara amagar-se i sortir de cop ( eh Maso!). La veritat és que era curiós veure aquell tub amb parets terroses de color gris i blanc, era com caminar per la sorra de la platja.

En 45 minuts, després de al·lucinar amb la Gran Via, arribàvem al vivac. Per fi veiem el que seria el nostre campament “nocturn”!

En aquest punt va sortir el cansament i les ganes de seure dins el campament i relaxar-se. Però vam treure forces i vam decidir continuar avall els 300 metres que quedaven.
Dos membres de l’equip es van quedar al campament.

Vam continuar avall per la Tronera, en aquest punt ens vam perdre una estona (30 minuts) per un meandre que estava en exploració, que ja era estrany que no ens perdem. La veritat és que la part final de la cavitat era molt bonica, amb espectaculars colades i banderes que restaven damunt de grans gours.
I el més impressionant, l’últim pou de 80 metres el pou de l’Infern, amb fraccionaments volats dins una sala immensa. Increïble arribar a -1.021 metres superant aquest pou. Allí estava l’esperat llac ERE, on es troba el sifó de 400 metres amb 20 metres de profunditat aproximadament, assolint així els 1.074 metres de profunditat totals de la cavitat.

OBJECTIU ACONSEGUIT!!

Ara 300 metres amunt i a celebrar-ho amb els nostres companys. Alguna que altra comba curta de corda ens feia lluitar a les instal·lacions, però donat d’això la progressió era molt bona.

En ser al vivac vam començar a treure l’artilleria de Carns Albesa: xoricets, baldanes, salsitxes i una bona cassolada de pasta amb tomata. Entre rialles i experiències es van fer les 2 del matí, (allí dintre perds la noció del temps ràpidament). Vam agafar un sac cadascú, algun més net que altre i a dormir i alguns inclús a roncar…

Ens aixequem i fem un bon esmorçar per emprendre la pujada.
La feina que teníem que fer era treure tres sacs de dormir, una barca i la brossa que trobéssim a l’exterior i deixar dues bombones de butà petites. A més a més, vam deixar dues cordes de 40 metres per als exploradors.

Un cop pujant, el pla era que a cada vivac ens agruparíem i faríem una parada per menjar. Menys a l’últim que ens vam despistar i vam parar abans, mentre els altres esperaven on havíem quedat sota una tela de paracaigudes per no perdre calor.

La millor parada va ser la del vivac de 500, on vam fer uns Frankfurt, sopes i cafè, igual que si estiguéssim a casa!

Ja estem fora!!!

Després cap amunt altre cop, la dinàmica era pou -meandre, pou -meandre. La progressió era ràpida, tot i que els últims metres ja costàvem. I… ja estàvem fora! Veiem la llum del Sol, o el que quedava per què eren les 9 de la nit, però era una bona sensació, sol faltava arribar al cotxe (50 minuts) i baixar a Ronda a l’alberg municipal per descansar.

Vam estar 30 hores dins la cavitat, el divendres 5 hores fins el vivac i 8 hores els que vam fer fons. El dissabte unes 10  horetes per sortir, comptant les parades.

Donar les gràcies a Manu Guerrero, José Pardo i Dani Garcia per ajudar-nos dins i fora de la cavitat. Una gent que dona goig conèixer, i et fan oblidar que estàs dormint dins una cavitat i no veuràs el Sol en despertar. Sou molt grans!

Gràcies també a Carlos Cantero que ha estat el nostre Sensei i ens ha anat guiant amb tot.

I per acabar, un orgull formar part d’aquest GRAN equip, hem aconseguit el que volíem sense cap tipus de problema.

Ara a per la pròxima aventura!

Sarai Ramirez