CUETO- COVENTOSA

Després d’haver fet la travessa Tete Sauvage- Verna al Sistema de la Piedra de San Martín, teníem planificat fer 2 travesses «grans», Caballos- Valle i Calígrafos-Gandara, però al fallar un dels integrants de l’equip per a Calígrafos, vam decidir canviar el plans.

Ens marquem com objectiu per acabar les vacances la travessa Cueto- Coventosa situada a l’Asón, una clàssica i exigent activitat, ja que compta amb -581m de pous d’entrada començant per  l’impressionant pou Juhué amb -302m de profunditat, un desnivell total de -815m i més de 6km de recorregut, on tindríem de creuar 3 llacs. A més per l’activitat i l’equip que formàvem- Sarai, Albert Albesa i Vicent- havíem de portar una bona quantitat de material.

Material per la travessa:

Cordes: 2x50m, 1x55m, 1x60m i 1x40m (aquesta última per instal·lar el pou de sortida per Coventosa).

Peto de neoprè, samarreta de 2mm, escarpins i flotador. Com llegireu més endavant tot això és «prescindible».

Bosses estanques millor que el pot, pel poc espai que ocupen.

El material habitual per una activitat d’aquesta envergadura.

Per avaluar l’aigua de la travessa cal observar la boca de Cuvera abans d’arribar al poble d’Asón.

Dimecres 15 d’agost

Aquest era el dia de sortida, ens vam aixecar sobre les 7:30h per poder esmorzar bé, d’aquí ha sortit el nom del desayuno Cueto, un revuelto amb bacon i ous boníssim! També vam preparar els bocadillos (vigileu amb la quantitat que agafeu, ja que després acabes per no menjar-ne i els has d’arrossegar durant tota la travessa… i pesen).

Un cop estaven els petates preparats, els companys Ricardo i Pepe Cruañes ens van ajudar aproximant-nos amb el cotxe fins l’inici de la caminada i també ens van instal·lar la corda per a la sortida. Els ho agraïm de tot cor, ja que sense ells hagués estat molt complicat combinar-ho, i saber que hi ha algú fora pendent dóna molts ànims. En resum, moltes moltes gràcies amics!

Arranquem aproximació des del pàrquing de la travessa Tonio- Cañuela i quan portem 20 minuts trenquem a la dreta prat amunt fins arribar a un gran lapiaz. Un cop superem el lapiaz, amb les seves pujades i baixades, trobem la petita boca de Cueto. Ens va costar 1h 30 min., entenc que es pot fer amb menys temps sinó vas tant carregat de material. Allí parem, gastem el primer bocadillo, ens canviem i al lio!

Petita boca la de Cueto, però sorprenent, perquè sol entrar 10m ja trobem el gran Juhué. Fins la capçalera tot són rises, però després ve el moment de concentració màxima, ens espera un pou completament circular i ben erosionat de 302m. El pou té un petit passamà d’accés en fixe i d’allí el succeeixen  vuit tirades, on la més llarga és de 50m. Cal destacar el soroll que fan les cordes quan es recuperen, és acollonant.

Un cop superat aquest pou ens trobem amb una gatera que dóna pas al Pozo del Algodón de 55m, on són molt freqüents els fregaments a la roca. Seguidament trobem un P7, un P8, el Pozo del Péndulo de 69m, el Pozo de la Muleta de 46m, el Pozo Juana de Arco de 28m, el Pozo del Oso de 30m, un P9 i el Pozo de la Marmita de 42m. En aquest últim hi ha que vigilar, ja que hi havia una corda en fix molt deteriorada pel fregament que té i al constant degoteig que s’exposa. Finalment, trobem l’últim pou de 2om volat que dóna a les gran galeries fòssils de Cueto, concretament a la Galeria Juhúe. En aquest punt parem per menjar-nos el segon bocata, els pous ens han costat 3 hores i 20minuts.

Continuem per aquesta galeria, què és un caos de blocs gegants amb algunes formacions, i arribem a la Sala de las Once Horas precedida per la Gran Pedrera, que com indica el seu nom és un pedregam que recorda les gran pedreres que hi ha a la base dels pics de Pirineus. És molt difícil desorientar-se, ja que el camí està molt balisat i xafat. Seguim per la Galeria del Chicarrón, una gran galeria de secció circular, que ràpid ens deixa a l’Oasis, punt important per recollir aigua.  Després ja trobem el Pozo de la Navidad de 18m, què és l’inici de la Red Intermedia. Els pous que puguem trobar durant aquesta part de la travessa estan equipats amb fix, cal observar el seu estat.

La Red Intermedia, com el seu nom indica, uneix les galeries de Cueto amb Coventosa a través de petits pous i conductes més petits però còmodes. Destaca el color blanc en aquesta part i les formacions que semblen flors que envolten les parets d’aquestes galeries (on més n’hi ha és a la Sala Blanca). Val la pena aturar-se i observar-les perquè són precioses. La progressió comença a ser prou esportiva i dinàmica fins arribar al Espeleodrómo, zona plena d’obstacles, grimpades, desgrimpades, passamans, passos amb oposició, etc. Personalment em va encantar, és molt divertit, ja que no són obstacles complicats.

Galería de la Navidad

Ja estem al Pozo de la Unión, que rodegem amb passamans ascendents. En aquest punt també et pots abastir d’aigua, però vigilant molt ja que l’aigua cau a la bora del pou. Arribem a la Galería de la Peqeñas Inglesas, on l’espai és més reduït i laberíntic que fa la progressió més lenta i pesada. Aquest zona finalitza amb la petita Sala de la Turbina, on a través d’uns conductes estrets i algun pou incòmode arribes a la zona del Agujero Solpador, zona més estreta i incòmoda de la travessa. És tracta d’un pou en diaclasa de 17m, amb una separació entre les parets de 40cm, on es suma una fortíssima corrent d’aire que arrissa les pestanyes.

Finalment ens trobem a Coventosa! Es pot percebre com van apareixent diversos espeleotemes i grans formacions, un regal per a la vista. Continuant progressant arribem a un profunda marmita, situada a la cota -853m, aquesta es supera fent una tirolina que hi ha equipada en fix casi tocant l’aigua. Hi ha altres instal·lacions, que en cas de crescuda eviten aquest pas baix.

Galería del Agujero Soplador de Coventosa

Estem als llacs, lloc on parem per canviar-nos, inflar el flotador i menjar. Bé, al principi de la crònica havia indicat que era prescindible el petó de neoprè i explico perquè… Doncs jo mateixa enlloc d’agafar el petó, vaig agafar la jaqueta de neoprè i la camisa de 2mm, vaig començar a mirar-la per veure si es convertia en un peto, però no va ser així. Vicent em va deixar el seu peto i ell va passar els llacs «a pelo» amb el flotador. Val a dir, que l’aigua estava gelada, però no tant com la que vam trobar al Túnel del Viento de la Tete Sauvage. Els petates els portàvem surant agafats de la corda, vam aprofitar les bosses estanques per fer que les saques no s’enfonssessin. El cordino guia dels llacs havia desaparegut entre la seva profunditat i si no l’enganxaves al principi ja l’havies cagat, perquè allí no hi ha corrent i l’única forma de progressar ràpidament és estirant d’aquest cable. Resumint, això de passar els llacs va ser un show digne de veure! També vam desunflar el flotador abans d’hora perquè pensàvem que ja havien acabat els llacs i resulta que com no plovia des de feia dies els enllaços d’un a l’altre donava la impressió que ja els havies superat i no era així…

Llacs de Coventosa

En travessar-los vam parar per treure’ns els neoprens que dificultaven la progressió i vam aprofitar per tornar a menjar. Els petates pesaven moltíssim al mullar-se totes les cordes, sort que tots sabíem que fins la sortida com a molt ens quedarien un parell d’hores. Estàvem a la Galería de las Marmitas, molt bonica, i amb uns passamans atlètics per aquelles altures. Després d’aquesta galeria es continua la progressió per la sala de 71m que acaba donant altre cop al riu. En aquest punt hi ha un parell de cordes en fix que superen blocs per tal de no mullar-te, estan prou tocades i t’acabes mullant igual. Més endavant arribem als Gours, on per evitar-los agafem una corda ascendent de 5m que acaba amb un passamà d’acer.

Passamans atlètics al Gran Cañón de Coventosa

Per la gran Galeria del Vivac, que presenta sostres a gran altura, agafem una sendera que hi ha a l’esquerra que ascendeix ràpidament, on és molt fàcil desorientar-se (em va servir l’entrada que havia fet feia un parell d’anys fins als llacs per reconèixer el camí). Després de la pujada hi ha algunes gateres que donen a un nivell superior, i seguidament trobes un P6.

Ara si! En uns metres ja veiem la corda que amablement ens havien instal·lat els nostres amics. L’emoció era present a l’ambient, només es veien somriures! Ja sol quedava desinstal·lar el pou, pujar l’última rampa, passar el tub de vent i la SORTIDA. Increïble la sensació quan surts d’allí, no ho puc descriure. Només pensava que aquesta la tornaria a fer per la seva bellesa i per les seves dificultats. L’equip era molt bo, estàvem molt preparats tant física com psicològicament, érem conscients d’on estàvem, del temps que podríem haver estat i dels obstacles que teníem. Enhorabona!

Temps total de la travessa: 13 hores.

Sarai, Vicent i Albert

Sarai

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *